El dia 12 vaig viure una carrera des de l’altra banda, la de l’espectador. Participava Quique, el meu gendre i company d’equip, en el MIM i aquí estiguérem Ángela i jo de pomponeres.

Anàrem a quatre punts a veure passar la carrera i a recolzar els corredors, especialment el nostre, clar. El primer punt fou Les Useres. Hi arribàrem un poc abans de les nou, quan els corredors ja portaven tres hores a les esquenes. Més d’una hora de plantó, sota un sol inclement, esperant l’arribada de Quique i fent fotos ––nosaltres participàvem en el marató fotogràfic––. A Les Useres (km. 34) la gent encara arribava entera. I eixia encara més, ja que l’avituallament era espectacular: entrepans, coques, pastes, aigua, fruita, isotòniques, etc. S’hi alimentaren, s’hi hidrataren, buidaren bufetes i alguns, fins i tot, s’hi tombaren a fer la digestió. El meu jo espectador sentia sana enveja de tota aquesta colla de bojos i boges als que encara lis quedaven per davant trenta quilòmetres i els afrontaven somrients i contents.

Fa cosa d’un any ma filla Àngela em va dir que Sergio i Vicente volien posar en marxa un projecte periodístic digital, que es dedicaria de l’esport autonòmic i de base. I, al parer, havien pensat en mi per a que hi parlara de carreres populars. Tot i que em va afalagar la idea esperava que haguera segut un arravatament del moment i no es tornaren a recordar de mi: quin compromís!. No va ser així, i bé que em congratule; als pocs dies un correu de Sergio em contava el projecte i em demanava col·laboració. No va ser gens difícil posar-se d’acord. Ells no posaven cap condició; jo, menys encara. El bloc d’Atletisme d’Infoesport estava en marxa.

Avui, primer aniversari del bloc, vull expressar el meu agraïment a la gent d’Infoesport, sobre tot a Sergio, per pensar en mi i per l’interès que, al llarg d’aquest temps ha demostrat cap als meus articles. També, com no, als meus companys i companyes del Casas Bajas que m’han prestat la seua imatge, les seues anècdotes i el seu recolzament per fer possible moltes de les entrades del bloc. A les persones (ignore si moltes o poques) que s’han molestat en llegir i, algunes, fins i tot, comentar, tant en el propi bloc com en Facebook o per correu electrònic (pareix que no, però els comentaris marquen el camí i ajuden a mantenir la il·lusió). I, ja que estic en pla Òscar, a la meua dona i a les meues filles simplement perquè sí, perquè em dona la gana, perquè sempre, sempre, estan aquí.

Han segut vint entrades parides amb menor o major esforç, però fetes totes elles des de la il·lusió. Vint articles en els quals jo he posat la lletra però han segut altres qui han posat la matèria prima: he parlat de la fortalesa de Joaquina, del MIM de Maxi, de l’Ultrarunner de Quique, del debut d’Àngela en les carreres populars, de la soledat (i de la solidaritat) del corredor de fons, d’entrenaments, de maratons, d’herois anònims, de propòsits, de sentiments, d’emocions, de soparots, de llibres, de reivindicacions… En resum: he parlat de córrer; aqueix acte en què solem iniciar-nos per a millorar la salut física (aprimar-se, mantenir a ratlla el colesterol o la tensió, no ofegar-se al pujar escales, etc.) i acaba per ser una addicció. Una fantàstica obsessió.

Paral·lelament Infoesport ha anat creixent. Tracta un fum de notícies casa dia amb serietat i rigor i, com a conseqüència, ha rebut ja dos premis. I opta a hores d’ara a un tercer. Ha assolit més de vuit-cents seguidors en Facebook. Manté cinc o sis blocs de diferents matèries esportives. Veig, en fi, que el projecte es va consolidant i em fa molta il·lusió pensar que, d’alguna manera, hi estic contribuint; que puc sentir-me part d’aquest equip jove que ha apostat en temps difícils per demostrar que hi ha vida més enllà del futbol i ha decidit parlar d’esport. Però, atenció: esport en estat pur, esport de base, esport femení (tan menyspreat!), esport universitari, esports minoritaris. El repte és difícil ––i més en els temps que corren de decepcions i incerteses–– però amb il·lusió, joventut i ganes tot es pot aconseguir. I, si serveix de quelcom, ja sabeu que podeu seguir contant amb la meua col·laboració. Joventut ja em va faltant però il·lusió i ganes en tinc un cabàs.

Aquesta vesprada, com tantes altres, he eixit a córrer amb la meua amiga Música. Jo portava uns calçotets blaus, una samarreta i un mocador, també blau, al cap; ella, s’ha posat a Oumou Sangare, a Diana Reeves i, a última hora, un poc de Malevaje.

La meua vida seria molt menys rica si no fóra per la companyia que sempre em fa Música. M’acompanya a tota hora des del matí a la nit: en l’oficina, en la cuina, en el cotxe, en la dutxa. No obstant, a córrer em va costar portar-la. Ella em temptava però jo m‘estimava més eixir sol i escoltar els sorolls de la ciutat. Poc a poc, però, va anant imposant-se i ara, rar és el dia que no corre amb mi. I això que, de vegades, és un conyàs: els cables se m’emboliquen, els auriculars s’ixen de les orelles… Malgrat tot, la seua companyia és agradable porte el que porte; per què, això sí, és molt independent i cada dia es posa el que a ella li dóna la gana. I jo a callar.

Què es posa flamenc?, doncs còrrec per bulerías; què jazz?, puix trac el swing; òpera?, doncs, levite mentres trote. Per això, quan em toca fer sèries o entrenaments de qualitat no s’hi ve: em marca el pas i no em deixa concentrar-me en els objectius.

Tanmateix, com passa amb tothom, no tots els dies em cau bé la seua presència, hi ha dies que la carrera la necessite per a pensar, per a recapacitar o per a llevar-me de damunt els malos rollos del dia. Quan passa això es queda a casa, i no s’hi molesta; al cap i a la fi, com és tan promíscua, sap que si no és amb mi, segur que correrà amb altre, o altra, no fa “distingos” per raó de sexe.

Altres vegades, sobre tot en els llargs, hi ha moments en què desconnecte; tres hores es fan llargues per a tots dos i és millor no afartar-se l’un de l’altre. No passa res, quan torne a necessitar-la, allí està, disposada a amenitzar-me la carrera. I la vida. Així és d’agraïda i de generosa.

Ara bé, on no ha vingut mai (ni vindrà) és a una competició. Ella ho sap i jo ho sé. I no és per que vaja amb intenció de competir; no tinc el gen assassí necessari per a estar una o dos –o quatre– hores en tensió intentant assolir uns objectius predeterminats. No, els dies de competició m’agrada gaudir de l’ambient, comentar els avatars de la carrera amb els altres corredors, sentir la cridòria dels espectadors, escoltar les batucadas o els tabals i dolçaines que, sovint, amenitzen el recorregut. I per a poder fer-ho he d’anar, com deia Machado, ligero de equipaje. Després, a l’endemà, torne a convidar a Música a vindre-se’n al riu i li conte les batalletes de la carrera mentres ella em parla de rancheras, de fados o de Rokia Traore.

No sé com diuen a aquest home. Sé que és cec i que la seua ossada denota una edat avançada. Per posar-li una identitat li direm Joan; i Pau, al seu pigall. Pau no aparenta més de quaranta anys i pareix un corredor de bon nivell. L’hi veig sovint entrenant, ell a soles, i corre molt, però molt. En nombrosses ocasions m’he creuat amb ells pel riu, lligats, canell amb canell, en una comunió atlètica en la qual sobren les paraules. L’invident amb el coll exageradament tirat cap a enrere. El cap apuntant al cel, buscant un miraculós llamp de llum que li permeta mirar, encara que només siga una vegada, als ulls al seu inseparable company i donar-li les gràcies per la seva generositat. El pigall concentrat, atent a qualsevol senyal, a qualsevol indicació, al mínim gest de Joan; sempre uns centímetres més enrere, per a no marcar-li el ritme; deixant-li tot el protagonisme.

La primera vegada que vaig coincidir amb Joan (aleshores el guia era un altre) va ser el dia del meu primer marató. Plovia a bots i barrals i tots estàvem histèrics, desitjant que donaren l’eixida, pegant bots per a entrar en calor. Ells, en el centre del grup, aguantaven estoicament la pluja. Joan preguntava per tot el que ocorria al seu voltant i escoltava atentament totes les explicacions de Pau. Jose Royo i jo els observàvem embaladits. Ens van emocionar. Ja no me’ls vaig llevar del cap en tot el matí; fins i tot, vaig arribar a meta interessant-me per com els hi havia anat.

Cada vegada que torne a veure’ls m’admira la gran qualitat humana que emmagatzema aquesta parella. Quantes virtuts els adornen! A un, la tenacitat i la valentia per a desafiar cada dia les pròpies limitacions i les que l’hi imposa la societat, per a arribar a metes que a molts vidents se’ls antullen impossibles. A l’altre, la paciència i la grandesa que li fan aparcar la seva carrera esportiva per a què Joan puga practicar el seu esport favorit i mantenir la forma física i la il·lusió per portar una vida el més normalitzada possible.

L’última vegada que coincidírem, feia un dia de gossos. Corríem la Volta a peu a Benimàmet, plovia, feia vent i molt de fred. En un punt de la carretera s’hi creuàrem, Pau li advertia que venia una pujadeta, Joan li responia que anava bé, que apretara una mica. M’hi vaig tornar a emocionar.

L’altre dia exposava ací els meus propòsits esportius per a enguany. Diumenge vaig complir amb el segon d’ells: les 6 hores Ultrafons de València.

El dia es presentava com per a tombar-se al sofà davant la tele amb una manteta i afartar-se de veure sèries en lloc d’anar-se’n a fer-les. Tanmateix, una vegada

més, vaig fer cas omís del sentit comú i me’n vaig a anar a les Pistes del Túria.

No hi era l’únic boig. Només del Casas Bajas hi acudírem vuit. Però entre maratonians, marxadors, corredors individuals i parelles faríem, ben bé, vora dos-cents folls i folles, tapats fins els ulls; amb bosses d’esport que pareixien fetes per a unes llargues vacances, de tanta roba com portaven.

Ha acabat 2011 deixant-nos amb el cor corprès i entrem en 2012 amb el pessimisme a l’esquena. I a la cara. Hi ha ja molta gent que directament et desitja el millor per a 2013 per què pensen que enguany ja està perdut per a allò de les esperances. No caiguem en el parany, per favor, i pensem en positiu. Com diuen els xinesos: si les coses no tenen remei no serveix per a res preocupar-se, i si ho tenen: ja s’arreglaran. Això, o posar-se la manta al cap i tirar-se al monte…

Així que, procurem ajudar dins de les nostres possibilitats, en allò global però dediquem més temps i més energia als que ens volen, als que volem i a nosaltres mateixos.

Pel que a mi respecta tinc molts propòsits per a aquest any (i per als venidors) en tots els àmbits de la meua vida. També en l’esportiu.

La primera cosa que no he fet és inscriure’m en el Circuït Ruralcaja de València. Ja l’he fet durant quatre anys seguits i m’avorreix una mica repetir, any rere any, les mateixes carreres. Algunes d’elles, inclús, amb recorreguts molt lletjos: per polígons industrials o per carrerons estrets on no cap la gran quantitat de gent que s’hi concentra. Aniré, això sí, a les noves i a aquelles en què hi haja quedada per a esmorzar.

Diumenge vaig conéixer, millor dit, em retrobí amb el tio del mazo. Aquest tipus és un indesitjable que sol visitar els esportistes quan menys l’esperem i ens deixa ben fotuts. Abans, però, de la seua visita passaren altres moltes coses; així que anem a pams.

Tot començà a finals d’agost quan vaig parlar amb el meu genoll i vam quedar que, junts, correríem el marató de València. Ambdós ens vam conjurar a no perjudicar-nos mútuament. Tots dos hem complit amb el compromís. Al menys ell, que ha entrenat sense badar boca i ha fet un marató perfecte. Per la meua part he de dir que, tot i que he fet els deures disciplinadament, no he aconseguit gaudir de la carrera com en altres ocasions. Ni tan sols perdre pes malgrat haver-me empassat vuit-cents quilòmetres. Alguna cosa, evidentment, he fet malament.

Dissabte anàrem, genoll i corredor, fent una llarga passejada a la fira del corredor. Allí rebérem el primer avís que el supermarató de nivell mundial que havien preparat mirava més (com tots els grandes eventos de la nostra ciutat) cap a l’exterior, a la borumballa, al mire vostè quin marató més bonic tinc que no als vertaders protagonistes de l’esdeveniment. La bossa del corredor era la més miserable que he rebut en la meua, ja llarga, trajectòria maratoniana. En consonància amb la borsa, em comenten, el dinar de la pasta tampoc era com per a tirar traca.

Per fi ha arribat el gran dia. Molt de matí i més nerviós del que seria normal per a la meua experiència, vaig fer tots els ritus alimentaris (cereals, nous, dàtils, isotònics, aigua…), socials (reunió amb la gent de l’equip, besos, desitjos d’èxit…) i esportius que toquen i vaig intentar posar-me en el meu caixó. Tasca impossible. L’espectacular eixida que vèiem als vídeos aeris fou, per als corredors, un intent inútil de col·locar-nos on ens marcava l’organització; senzillament no hi cabíem. Però, bo, això, tot i que és molest, no té major importància; amb quatre hores per davant hi ha temps, més que de sobra, per a situar-te al teu lloc. Així que, tan bon punt, xafàrem la catifa roja posí en marxa el cronòmetre i… a la marxeta.

Han transcorregut tretze setmanes i vora vuit-cents quilòmetres des que vaig començar la preparació per al que serà el meu novè marató. Paraules com sèries, rodatge, ritme, dolor, aire, lesió, pluja, calor, etc. han format la salmòdia quasi permanent d’aquests tres mesos. Ara, amb els deures fets, em queda per davant una setmana quasi monàstica. Poc córrer, molt estirar, molta aigua i molts hidrats de carboni. I pregar que el diumenge isca núvol però que no ploga; fresquet però que no faça vent. Sobretot que no faça vent.

Ja que parlem de marató vull aprofitar per a dirigir-me a aquelles persones que no tenen cap vinculació amb el mon de les carreres a peu i que diumenge trobaran la ciutat tallada per tot arreu, dedicada plenament a l’esdeveniment esportiu que suposa tindre a més de sis mil persones corrent per ella. Això sí que és un gran esdeveniment. I damunt som tan bobos que paguem per participar-hi!.

Ha estat plovent tota la nit i segur que fa un fred que pela. De bona gana em pegaria mitja volta i em quedaria en el llit. Quina hora és Paco? Les vuit menys quart. I on vas amb el fred que fa? Tranquil·la, tu dorm.

La veritat és que té raó. Són ganes d’agafar el cotxe i anar-se’n a Xirivella amb la que està caient. Però el marató està a tres setmanes i necessite fer aquest test per a saber com vaig.

A veure, el ritual pre-carrera. Desdejuni, tres nous i un plàtan. L’Aquarius, el gel, l’aigua, la vaselina, el DNI, roba seca, les claus… Encara tinc temps, abans d’anar-me’n, de comprar el diari. Així, de pas, comprove al carrer l’oratge que fa i decidisc quina roba posar-me. Ostres, doncs si que fa fred. I com plou. Però encara falta hora i mitja per a que comence. A les deu farà menys fred. Decidit, hem pose malles curtes, la camiseta de l’equip i em porte el tallavents per si plou molt.

Quina barbaritat, quanta gent! Ei Quique! No sabia que venies. Jo sí ho sabia, que tu estaves per ací, m’ho ha dit Joaquina. Com va Joaquina? Molt cansada, té poc de temps per a entrenar. Per això no ha vingut per que avui vol fer l’últim 30 abans del marató. Vaig a canviar-me, Paco. Ara ens veurem.

Molta gent considera una proesa digna de superdotats el fet de córrer un marató. Més gent encara ho considera una bogeria. A mi, des que he llegit el llibre de Christopher MacDougall, Nacidos para correr, editat per Debate, em pareix cosa de no res, una distracció dominical a l’abast de qualsevol.

Digueu-me, si no, què són quaranta dos quilòmetres recorrent normalment una ciutat, amb les seues comoditats, comparats amb les 130 milles travessant el californià Vall de la Mort, a més de 50^o centígrads i a quasi cent metres per sota del nivell del mar. Aquesta com a exemple concret, però les carreres extremes que s’hi presenten cobreixen un ventall entre les 80 i les 200 milles. I pels llocs més inhòspits que puguem imaginar: deserts, les neus d’Alaska o serralades i cims per damunt dels 4.000 metres.

Mac Dougall presenta una galeria de superhomes més pròxima al tebeo que a la vida real, i per a reforçar les qualitats d’aquests, no dubta insinuar que Lance Armstrong ha segut un digne esportista que ha fet algunes cosetes importants dins del món del ciclisme. Al llarg de quasi quatre-centes amenes pàgines, farcides d’aventures i anècdotes, desfilen una sèrie de personatges que, individualment, donarien material per a escriure un volum de cadascú d’ells.

Comença presentant-nos els indis tarahumara. Una tribu que viu a la Serra Mare de Mèxic i que, al parer, té com a única ocupació córrer. Córrer cinc, sis, vuit hores tots el dies. Els tarahumares es desplacen corrent per les Barrancas del Cobre; paratges impracticables entre rius i penya-segats a més de 3.000 metres d’altitud, sense camins, sense senders, amb espines de cactus que podrien tallar-nos un peu segons el que diu u dels protagonistes. I ho fan amb la solitària protecció d’unes soles de neumàtic, subjectes al peu per un trenat de cordes, que ells mateixos dissenyen i construeixen. Mengen habitualment tacos i fesols (fríjoles) i els únics complements energètics que coneixen són un component de la dacsa autòctona, el pinole , i una misteriosa cervesa també fermentada per ells de què beuen litres i litres.